Lectures en curt

Feia molt de temps que no llegia autors catalans, i en català. Ja que no sóc molt donat a llegir literatura autòctona o peninsular, com es vulgui dir.... coses que passen (encara que últimament... deu ser el desplaçament geogràfic...). Però vet aquí que els últims tres llibres que he llegit si que són d’autors catalans. I tots en una ona molt similar... Quina casualitat, serà que m’ha vingut la inspiració... Bé, la realitat és que els dos primers me’ls van deixar i el tercer directament regalat, per que si no mai l’hagués comprat i mira que l’he tingut a les mans unes quantes vegades... Gràcies, reina ;-). La veritat és que el tres llibres no estan malament. Però tot i així ara toca una mica de crítica, o no...

El millor dels mons de Quim Monzó. Si aquest senyor que va fer el discurs d’inauguració de la fira de Frankfurt l’any passat. Aquest senyor famós que surt a la premsa i diu coses amb el que diríem una fina ironia catalana... Bé, un llibre de relats que no es l’últim però que si presenta el llenguatge típic d’aquest home, i una mala llet considerable... Escriptors que volen el noble i els fan empetitir l’ego literalment, nadons morts no nats... més mala llet i pessimisme que alegria, ja dic...

Pell d’armadillo de Jordi Puntí. Un llibre de contes de 1998, fa deu anys, però en la mateixa línea que el anterior. Contes que toquen la realitat més quotidiana, sempre amb una visió diferent, buscant algun tipus de reflexió, y amb aquesta mena d’humor negre o no tant negre, més bé de mala llet catalana, tant de moda últimament. Com no, també té conte sobre escriptor...

Si et menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies és el tercer d’aquesta sèrie de contes catalans contemporanis, o sigui com diu a la contraportada, més situacions quotidianes i fantàstiques que aprofundeixen en emocions comunes... O sigui, que més ironia negre sobre la vida dels comuns mortals, i com no també compte amb contes on el protagonista es un escriptor... Ja coneixem el tòpic, s’ha de escriure sobre el que es coneix. Aquests tres ho fan. I la veritat que t’expliquin el que ja vius, molta gràcia a priori no té. La sort es que aquests al menys si que saben escriure i ho fan bé, amb un punt irònic, que si més no et fan pensar una estoneta... Altre problema dels contes es la seva longitud, tan curts, que solament poden deixar una empremta, una sensació, un breu record... Però per altra banda s’obliden el detalls molt ràpidament, a no ser que tinguis una memòria d’elefant o que hi hagi algun punt que et toqui massa de prop...

Així que sensació agradable després de llegir-los, s’agraeix la recomanació, préstec, intimidació, com vulguin... per aprendre coses noves...

(collons, si feia temps que no escrivia jo en el idioma de Llull, com es rovella...)